L’hivern (que la van abduir) de Els Amics De Les Arts

Jo mai hagués dit que en una cabana
Es podia ser tan feliç.
El sol al matí, l'olor de la fusta...
Allà amb la mandra no es pot competir.
Semblava que el temps no se'n recordava
Que ens havíem perdut allà al mig.
El món es podria haver acabat així.
Mai he vist res tan clar.

Recordo la nit, és com si fos ara:
Una finestra es va posar a vibrar.
A fora un soroll que se'ns acostava.
Què serà? Què serà? Què serà?
I dins la fosca tot d'una,
Prop del tronc d'un vell pi,
Una columna de llum s'enfilava.
Van callar tots els grills.
"Em vénen a buscar", va dir.
La llum la va envoltar.
Un peu desenganxant-se enmig del bosc.
Mai he vist res tan clar.
Un cos que s'enlairava a contrallum,
A poc a poc fins a tornar-se un punt.
I quan es va apagar,
Aquella nit el cel era gran,
El cel era gran,
Molt més gran que cap altre.
El cel era gran,
Molt més gran.
El cel era gran,
Molt més gran que cap altre.
El cel era gran,
Molt més gran.

No et pots imaginar com d'estrany
Ha estat aquest matí trobar-la.
En un parc gronxava un nen.
Hagués reconegut aquell posat
A deu mil anys llum de distància,
I el seu gest de quan es posa bé els cabells.
I m'hi he anat acostant,
Reconstruint l'instant
Que el cel la va xuclar univers enllà.
Mai he vist res tan clar.
Tenia mil preguntes al cervell
Fotent-se d'hòsties per sortir primer.
Quan ella s'ha girat només li he dit:
"L'hivern va ser llarg,
Molt més llarg que cap altre"...

Mai he vist res tan clar.